La defensa d’un Quebec independent

El Quebec, tot i la distància, sempre ha estat un referent per al moviment independentista català. La fita, d’haver realitzat dos referèndums sobre la seva independència respecte el Canadà (1980 i 1995), ha estat quelcom inspirador al Principat. Tanmateix, s’ha omès que l’independentisme quebequès, com l’escocès, té la seva proposta l’àmbit de la política de defensa.

Fem primer un repàs de les dades generals del Quebec. Amb una població de 8.329.664 habitants en acabar el 2017, i un PIB de 348.347 M CAD (229.910 M EUR), tot representant el 22,7% de la població i el 21% del PIB del Canadà[1]. La seva posició, al nord-oest de l’Atlàntic, i amb una dimensió d’1.542.056 km2 (unes 48 vegades la superfície del Principat), són quelcom que li confereix més importància estratègica de la que pot semblar. En parlarem més avall.

Vegem doncs les propostes concretes, referents a la política de defensa. En l’apartat referent a les relacions internacionals del Parti Québécois (i amb vista a ser executat el 2022), es parla del procés d’obtenció del reconeixement internacional. Es confirma que el Quebec independent respectarà les disposicions dels tractats internacionals, en referència a la successió d’Estats [2] . Seguidament, concreta la voluntat de formar part de les Nacions Unides, de l’OTAN (actualment ja n’és membre com a part del Canadà), així com la integració en el NORAD (North American Aerospace Defense Command). I aquest darrer element és clau. El NORAD, és el sistema conjunt mitjançant el qual els Estats Units i el Canadà han estructurat la vigilància del seu espai aeri des de la Guerra Freda; ja sigui de possibles incursions amb aviació, així com d’un possible atac nuclear des de l’Àrtic. Efectivament, és aquí on l’extensió del Quebec entra en joc. Qualsevol minva en l’arquitectura defensiva dels Estats Units seria percebuda com un risc i, automàticament, generaria l’oposició de Washington. La integració del Canadà en el plantejament de la defensa dels Estats Units és quelcom no vé pas de nou. La Guerra del 1812-14 contra l’Imperi britànic, deixava clar que les fronteres terrestres havien de ser assegurades [3]. La progressiva desvinculació de Londres dels seus territoris nordamericans i, posteriorment, la formació de l’OTAN eliminarien la percepció del Canadà com una possible amenaça pels Estats Units. Quan la Unió Soviètica incorporà de bombarders estratègics de llarg abast, així com míssils balístics intercontinentals, convertia l’Àrtic en una ruta més que probable en cas d’un intercanvi nuclear. Tot i que la possibilitat d’un conflicte amb armes atòmiques ha disminuït molt des de la fi de la Guerra Freda, les conseqüències en cas d’esdevenir-se serien tant devastadores que és comprensible que el NORAD no hagi estat desmantellat. Tot observant el plànol adjunt, podem comprendre la importància que té el territori del Quebec en aquesta estructura.

 

Seguint amb les propostes del Parti Québécois, també es sol·licita l’accés a la Organització Internacional de la Francofonia i a la Commonwealth. Dit d’una altra manera: mantenir bones relacions amb el Regne Unit i França. Amb això ja tenim tres dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Finalment, arriba l’apartat referent a la política de defensa en si mateixa , que tot i ser breu, és ben explícit i us el copiem aquí:

3) Mettre sur pied un ministère de la Défense du Québec :

a) Rédiger un livre blanc de la politique de défense du Québec indépendant;

b) Doter le Québec d’une défense nationale capable de répondre aux exigences d’assistance mutuelle des alliances dont le Québec fera partie;

c) Confier à la Défense nationale les missions prioritaires de maintien de la paix et d’aide aux populations civiles en détresse, en lui réservant le droit de participer ou non à des missions requérant l’usage de la force, conformément au droit international, lorsque l’Assemblée nationale le juge opportun. [5]

Un darrer element, i potser el més important de tots: l’independentisme quebequès porta analitzant la política de defensa des de fa dècades. En les seves propostes de principis dels 90 (actualitzades deu anys més tard), la Commission d’étude des questions afférentes à l’accession du Québec à la souveraineté plantejà elements clau com el marc estratègic, l’evolució dels riscos i amenaces, la divisió d’actius i passius, així com quatre escenaris possibles (amb els seus pros i contres). Per descomptat, es donaren també unes xifres generals referents al dimensionament de les forces d’un Quebec independent: uns 17.700 efectius com a estimació mitjana, amb un mínim de 12.100 i un màxim de 25.800 [6].

En definitiva, tornem a constatar que qualsevol moviment que aspiri a la independència de llur país ha de realitzar propostes realistes i ben fonamentades, en matèria de política de defensa, basades en la geopolítica pròpia, i en la geopolítica dels estats que hom aspira a tenir com a socis i aliats. Es poden (i s’han) de debatre, tot incorporant-hi matisos, però aquestes sempre han d’ésser homologables internacionalment. No voler veure-ho equival a negar-se d’entrada reconeixements internacionals.

NOTES

[1] Si comparem el Quebec amb Catalunya, trobem que té un 11,11% més de població i un PIB del 2,04% inferior; el Principat conclogué el 2017 amb 7.496.296 habitants i 234.680 M EUR de PIB; (Dades: Statistics Canada i IDESCAT)

[2]  Programme du Parti Québécois; Un plan solide. Zéro Slogan ; Parti Québécois; 1-10-2017; p.125

[3] The Geopolitics of the United States: The Inevitable Empire – 2. Eliminate All Land-Based Threats to the Greater Mississippi Basin ; Stratfor, 4-7-2016

[4] Backgrounder NORAD –  National Defence and Canadian Armed Forces, 11-09-2014

[5] Op. Cit.; Partí Qébécois; 1-10-2017; p.127

[6] David, Charles-Philippe et Racicot, Jean Philippe; 2001 “La défense d’un Québec souverain : ses pièges et ses possibilités”; Secrétariat du Québecaux Relations Canadienns – Bureau de Coordination des Études; 2001; p.11