Com el canvi climàtic enformarà el medi operacional: cas d’estudi del Sahel

Aquest article fou publicat originalment al Modern War Institute – West Point (Estats Units), per Matthew Ader.

El canvi climàtic projecta un desplaçament de com a mínim 200 milions de persones al 2050. Desenes de milions seran en el Sahel, una franja de l’Àfrica subsahariana que s’enfronta a increments significatius de temperatura, i el seu clima està previst que s’escalfi amb una ràtio d’una vegada i mitja més ràpid que la mitjana global. El canvi climàtic està portant a la desertificació, la qual degrada la terra cultivable, fent més difícil el creixement de les collites i les pastures del bestiar. Més d’un 80% de la terra de la regió està afectada d’aquesta manera. L’estratègia que la població rural està duent a terme és la migració -a zones més verdes de les àrees rurals, a les ciutats o cap a d’altres països. En qualsevol cas, els grups terroristes esperen beneficiar-se’n enormement. 

El creixement del poder terrorista suposa una amenaça estratègica major, en particular a Europa, però també als Estats Units. La inestabilitat al Sahel suposa un increment de migrants intentant creuar el Mediterrani, la qual cosa crea un tumult polític domèstic – quelcom que adversaris com  Rússia han demostrat ser capaços d’explotar. Proporciona als terroristes expedicionaris bases, recursos i vies per a atacar a les nacions europees, com passà al 2015, així com un increment del crim organitzat.

Aquestes realitats converteixen les missions d’estabilització i contraterrorisme al Sahel en no opcionals per als països europeus. Això no és un afer d’Europa sent arrossegada a un conflicte – ja hi estan compromesos d’abans, i el seu compromís està en augment sense final a la vista. Aquest increment progressiu del compromís impactarà en la disponibilitat de les forces armades europees – incloent les capacitats dels membres de la OTAN de treballar conjuntament amb els Estats Units en la nova era de competició entre grans potències – i reduirà les opcions europees d’exercir influència en l’escena global. Els Estats Units també en veuran llur pròpia disponibilitat afectada, doncs els esforços europeus al el Sahel són potenciats en gran part gràcies al suport estatunidenc. Incrementar aquestes inversions per a combatre les amenaces creixents distreu als Estats Units de prioritats clau en la competició entre grans potències – però abandonant la regió s’arrriscarien a torpedinar les relacions amb els socis europeus i augmentar les seves vulnerabilitats. Així, és vital per als planificadors tant polítics com militars entendre els efectes, tant a mig com a llarg termini, del canvi climàtic en la regió. 

Violència intercomunitària

La competició per la terra en el Sahel és ferotge, incrementada per un ràpid augment de la població, quantitats decreixents de terra cultivable i tensions ètniques. El resultat n’és el conflicte intercomunitari en una escala alarmant. Al 2019, 440.000 persones foren desplaçades per les lluites i més de cinc mil foren mortes. Això és un augment precipitat en un període molt curt de temps. Al 2018, només 88.000 persones foren desplaçades. Aquestes lluites tendeixen a tenir lloc entre línies ètniques, amb les comunitats fulani a Mali, Burkina Faso i Níger essent objectius de les milícies dels grups  Dogon i Bambara. Les forces de seguretat normalment han fracassat en aturar aquestes persecucions – i de fet, a vegades hi participen. Aquest nivell d’abús estatal, combinat amb un proveïment de serveis pobre i manca d’oportunitats econòmiques, ha portat a molts fulani a unir-se a grups terroristes. Això, a la seva vegada, ha propiciat a percebre que la totalitat dels fulani estan associats amb aquests grups, permetent als governs a racionalitzar mesures de seguretat creixents i discriminatòries, la qual cosa crea un cicle que es retroalimenta. Els únics actors que se’n han beneficiat són els terroristes. El 2016, 770 persones foren assassinades per atacs terroristes en el Sahel – al 2019, aquesta xifra se situà per sobre de les quatre mil persones. La violència intracomunitària al Sahel també enforteix els grups criminals, particularment els traficants d’armes. 

Migració urbana

Molts residents rurals desplaçats per la desertificació i la certesa del conflicte es mouen permanentment – a diferència de la migració temporal per oportunitats laborals – a les ciutats. Per exemple, la recerca entre les poblacions migrants a Ouagadougou, Burkina Faso, va demostrar que només un 10 % d’una mostra representativa volia tornar al seu poble d’origen. Aquesta dinàmica es repeteix arreu del Sahel – l’Àfrica Subsahariana és citada normalment com la regió del Món que més ràpidament s’està urbanitzant. La manca de capital entre els migrants, combinat amb unes lleis de propietat molt restrictives, fa que molts d’ells acabin vivint en barris pobres de la perifèria – per exemple el 93% de la població de Bamako, la capital de Mali, viu en aquests assentaments informals. Els governs, ja sobrepassats d’abans, són incapaços de proveïr serveis bàsics o seguretat en aquestes àrees. Això obre opcions als grups terroristes per moure’s i establir una governança competitiva, la qual els atorga una base de reclutament i legitimitat addicional. A més, els habitants dels barris pobres – particularment immigrants de les àrees rurals – son sovint deslligats de les estructures tradicionals d’autoritat i atrapats en la pobresa; això els fa especialment vulnerables al reclutament.

A més, aquestes àrees urbanes són sovint nodes de comunicació de comerç global. La inhabilitat estatal per a assegurar la seguretat portarà als grups terroristes a explotar aquesta situació per a propòsits expedicionaris o de finançament. Aquesta dinàmica ja es pot veure amb al-Shabaab, la influència del qual en la infraestructura marítima de Somàlia els permet controlar el comerç regional de carbó, i Hezbollah, la presència del qual en les ciutats de l’Àfrica Occidental facilita el comerç de drogues a Europa. I el que és pitjor, aquestes ciutats són unes excel·lents posicions defensives per mor de les seves grans poblacions, pobre infraestructura interna i densitat. La doctrina convencional és que la contrainsurgència requereix d’un soldat per cada 50 civils. Per suposat, poques contrainsurgències en la història han pogut alguna vegada aconseguir aquesta ràtio. Encara així, amb aquest punt de referència en ment, considerem Bamako, la capital de Mali, que té una població de 2.529.000. El país sencer només té 13.000 homes disponibles per a operacions de combat – tot just el 10 % dels quals serien requerits per a la capital d’acord amb la ràtio de 20 a 1. Això suggereix que un cop els grups terroristes s’atrinxeren en una ciutat, fer-los fora suposaria un repte seriós fins i tot per a les forces armades del Sahel més grans i capaces. 

Migració internacional

El desafiament de la migració provocada pel clima i pel terrorisme no és confinat només al Sahel. Pel 2050, la Comissió Europea estima que 2,8 – 3,5 milions d’africans deixaran els seus països d’origen cada any. Entre un 20 i un 40 % d’aquests desplaçats en el Sahel intentaran arribar a Europa. Mentre les condicions al continent es deterioren més degut al canvi climàtic, és plausible que aquest percentatge augmenti. En els següents 30 anys, Europa haurà de fer front a milions de possibles migrants. Si el 40% estimat és fiable, pel 2050, cada any veurem el mateix nombre d’intent d’entrades com en el pic de la crisi migratòria del 2015.

Aquest moviment empoderarà als terroristes. Això no és degut a que els immigrants són dramàticament més propensos a ser reclutats per grups terroristes. En comptes d’això, és perquè molts immigrants paguen a traficants humans per a que els transportin, els quals tenen sovint fortes connexions financeres amb grups terroristes. Al Sahel, Boko Haram, al-Shabaab, i l’Exèrcit de Resistència del Senyor en són delinqüents habituals. Oimés, els grups terroristes empren els fluxes de migrants per a moure personal sense ser detectats, com vam veure a l’atemptat del Bataclan el 2015. Més encara, el viatge cap a la costa de la Mediterrània és perillós, més fins i tot que creuar la mar. Quan els fons dels immigrants s’esgoten o són retornats per les guàrdies costaneres europees, es converteixen en  abandonats de facto en països estrangers. Això podria portar-los a ser reclutes atractius per a operacions terroristes, i els seus assentaments informals bases operatives potencials.

Un altre factor per a la preocupació és que aquest flux substancial de migrants probablement augmentarà la xenofòbia a Europa. La crisis migrant del 2014-2015 va jugar un paper fonamental en l’augment del populisme arreu del continent. Una repetició o intensificació d’aquesta tendència suposa una amenaça estratègica als òrgans d’estabilitat europea com la UE, obre oportunitats a potències estrangeres hostils com Rússia per explotar, i incrementen els prejudicis envers les comunitats migrants existents (i sovint musulmanes) – tot proporcionat material de propaganda per als terroristes. No hi ha una manera fàcil d’evitar aquest repte. Una decisió institucional de virar a la dreta en les polítiques d’immigració, estratègia que ja s’ha fet a Holanda i a més llocs, podria proveïr de material per al reclutament terrorista i portar a acusacions de violacions dels drets humans. Una aproximació integracionista, com l’adoptada per Alemanya el 2015, portarà segurament a un nou ressorgiment del populisme, facilitat per les operacions d’influència russes. 

L’augment de fluxes migratoris també augmenta la possibilitat de que les nacions europees siguin xantatjades per part dels països de l’Àfrica del Nord que retenen els immigrants. La Líbia de Gaddafi extorquí bilions com a pagament per a retornar els immigrants subsaharians. Els darrers anys, Turquia ha amenaçat reiteradament de deixar anar milions de refugiats sirians a territori europeu per tal d’influenciar pagaments i polítiques. Actualment, aquests esforços no són coordinats i són aplicats per l’interès nacional individual. Però amb l’augment de la influència de la Xina i Rússia al Nord de l’Àfrica, no és impossible que puguin convertir en una arma aquest comportament de cerca de beneficis.

Per exemple, Rússia podria provocar tensions amb les nacions del Bàltic a la vegada que indueix a les nacions de l’Àfrica del Nord a deixar anar més immigrants a Europa – dividint l’atenció i recursos europeus. Xina podria prometre redoblar la intercepció dels migrants si Brussel·les signa un protocol addicional a la iniciativa “Belt and Road”, o s’absté de donar suport complet a Washington sobre les disputes del Mar de la Xina Meridional. Això són hipòtesis, i Europa té els recursos per invertir per tal de contrarestar-ho. No obstant, prevenir el convertir en una arma la migració seria una altra càrrega en els ja pressionats pressupostos de seguretat.

És evident veure que la immigració induïda pel canvi climàtic enforteix els grups terroristes a tot el Sahel. Les lluites intercomunitàries entre diferents grups ètnics proporciona un subministrament de reclutes per a guerres de baixa intensitat que pot deixar exhaustos als governs nacionals. La migració cap a les ciutats proporciona una ràpida urbanització, donant cobertura, accés a infraestructura, i oportunitats per una governança competitiva als terroristes – a la vegada que l’increment de migració internacional crea desafiaments polítics i geoestratègics a Europa. Aquesta endimoniada barreja d’amenaces continuarà forçant intervencions occidentals, reduint-ne la disponibilitat per a altres objectius estratègics urgents – com la competició de grans potències – i limitant les opcions europees a l’escena global. Trobar camins efectius i de poca implicació per a mitigar aquesta miríada de problemes dels terroristes empoderats pel canvi climàtic és per tant crític per tal de defensar la seguretat occidental i l’autonomia estratègica.