Euroexèrcit, fum i omissions

En la trobada informal de Ministres de Defensa de la Unió Europea, celebrada a Kranj (Eslovènia) el passat 2 de setembre, Josep Borrell reiterava les seves declaracions sobre la necessitat d’una “Força d’Entrada Inicial” netament europea. Davant la confusió que s’ha generat al voltant, des de la SEM ens plantejar destriar el gra de la palla així com veure quines implicacions potencials pot tenir per una Catalunya independent.

La proposta de l’Alt Representant de la Unió Europea per la Política Exterior i de Seguretat, gira al voltant de la creació d’una força de 5.000 efectius combinant mitjans terrestres, aeris i navals. L’element central seria un battlegroup d’aproximadament 2.500 efectius (una força equivalent a una brigada reduïda).[1]

Fores de l’EUBG 2014-II entrentant-se a Alemanya
Imatge: Franklin Moore

Borrell destacava que amb una força com aquesta s’hauria pogut assegurar el perímetre de l’Aeroport de Kabul. Quelcom discutible tenint present que la força combinada dels Estats Units superava els 6.000 i ha tingut problemes seriosos. En qualsevol cas, l’Alt Representant de la UE asseverava que hi ha “deficiències en l’autonomia estratègica”. Arribats a aquest punt, és necessari (a) preguntar-se quines són les capacitats actuals de la UE i (b) si la nova proposta complementa o es contraposa amb les tasques de l’OTAN.

Des de l’aprovació del Tractat de Lisboa (2007)[2] la Unió Europea plantejava la creació d’una “cooperació estructurada permanent” en matèria de defensa. S’especificava també que aquesta cooperació era voluntària per part dels estats membres i que havia de ser compatible amb les obligacions dels estats membres que eren part de l’OTAN. Les tasques contemplades doncs, de les forces sota mandat de la UE eren:

  • prevenció de conflictes
  • estabilització inicial
  • intervencions humanitàries i tasques de rescat
  • gestió de crisis
  • manteniment de la pau

L’instrument per a dur a terme aquestes tasques foren els European UnionBattlegroups (EUBG): una força multinacional que s’activa de forma rotativa en períodes de 6 mesos. La seva dimensió aproximada és d’uns 1.500 efectius, és a dir, un batalló reforçat. [3] En cap cas però, aquests s’han desplegat. Les missions internacionals en que la UE ha compromès forces s’han centrat en tasques d’assessorament i instrucció a l’Àfrica i l’Orient Mitjà, així com missions de seguretat marítima a la Mediterrània i Somàlia.

Veiem doncs, que tant en el text com en la pràctica, sota el comandament de la UE actuen en tasques on els nivells de conflicte són limitats. Per als compromisos “durs”, el marc de referència és l’OTAN. Aquesta dualitat però, no és pas nova. Cal fixar-nos en l’Eurocorps. Sorgit el 1993, aquest consisteix en un quarter general multinacional situat a Estrasburg per tal de coordinar forces de fins la dimensió d’un cos d’exèrcit. Aquest però, en tot moment està enllaçat amb el SACEUR (Supreme Allied Commander Europe) de l’OTAN. En el pla pràctic, ens trobem que l’Eurocorps ha coordinat les tasques de la UE a Mali i la República Centreafricana, i de la NATO Response Force (NRF) el 2006, 2010 i 2020. La NRF és una força d’alta disponibilitat que suma uns 40.000 efectius, també de forma rotativa.[4][5] La dimensió de la NRF ja es va incrementar arran de la Cimera de Gal·les (2014).[6] I de fet, el nucli de desplegament immediat (VJTF) es una brigada de 5.000 efectius. Casualitat o no, la mateixa xifra esmentada per Borrell.

Val a dir que, en addició a la NRF, l’OTAN va crear el dispositiu conegut com a “Four Thirties”. Aquest consisteix en poder desplegar a l’Europa oriental 30 batallons mecanitzats, 30 esquadrons de caça i 30 vaixells de guerra en un període de 30 dies.[7]  No cal ser gaire perspicaç per veure que qualsevol augment de les forces sota el “barret” de la UE anirà en detriment de les que ho estan sota el de l’OTAN. Més encara després de la sortida del Regne Unit de la UE.

 És previsible que aquest debat continuarà, i haurem d’estar amatents a la reunió del Consell de Ministres de Defensa de la UE aquest novembre. Els “blocs” en disputa els constituiran probablement Suècia, Finlàndia, els Bàltics i el Grup de Visegrad (Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria) d’una banda, i França, Alemanya, Itàlia i Espanya de l’altra. No pas estrany, tenint present que les prioritats estratègiques d’uns i altres són prou diferents.  Aquest és doncs, un debat que pot aguditzar les tensions existents dins la UE. Ara bé, cal plantejar-se quina part hi ha de debat i quina de gesticulació política. No seria el primer cop que una institució fa quelcom amb l’única finalitat de justificar la seva existència.

Finalment, hem de preguntar-nos com cal enfocar aquest debat des de l’interès nacional català. Com hem dit reiteradament, si Catalunya aspira a restaurar la independència, s’haurà de fer càrrec de la part proporcional de les capacitats militars que actualment aporta l’Estat espanyol. Així doncs, qualsevol Govern present o futur que hagi declarat aquest objectiu ha de tenir en ment aquestes capacitats, i desenvolupar un pla de treball per assolir-les. La inhibició en aquest aspecte ens situa, encara més, com un actor no digne de confiança.

Referències

[1] Borrell i Fontelles, J. ;  What’s next for European defence?; 7/5/2021

https://eeas.europa.eu/headquarters/headquarters-homepage_en/98044/What%E2%80%99s%20next%20for%20European%20defence – darrera consulta 2/9/2021

[2] Vegeu els articles 42-46, Secció 2, Disposicions sobre la Política Comuna de Seguretat i Defensa del Tractat de Lisboa. Versió en català: http://www.parlament.cat/document/activitat/150212.pdf  

[3] Lindstrom, G.; Enter the EU Battlegroups – The EU Battlegroup Concept ;  Chaillot Paper nº97; Institute for Security Studies (EUISS), 2007; p.12-25 ; https://www.iss.europa.eu/sites/default/files/EUISSFiles/cp097.pdf 

[4] NATO Response Force; https://www.nato.int/cps/en/natolive/topics_49755.htm – darrera consulta 2/9/2021

[5] Bialos, J.P. i S.L. Koehl: The Nato Response Force – Facilitation Coalition Warfare Throug Technology Transfer and Information Sharing; Center for Transatlantic Relations, 2005  p.1-2 https://apps.dtic.mil/dtic/tr/fulltext/u2/a450219.pdf 

[6] Readiness Action Plan; https://www.nato.int/cps/en/natohq/topics_119353.htm 2014 – darrera consulta 2/9/2021

[7] NATO;  Brussels Summit Declaration;  12/7/2018 paràgraf 14 https://www.nato.int/nato_static_fl2014/assets/pdf/pdf_2018_07/20180713_180711-summit-declaration-eng.pdf